L’exili: una de les pitjors formes de repressió exercida contra l’individu (1939-1940) Per als que van haver de deixar el país el 1939, l’exili va representar també un tall biogràfic de tal magnitud que marcà la resta de les seves vides. Un tall que representava la pèrdua de la pròpia identitat, que els negava la possibilitat d’escollir, de fixar objectius de futur, de definir un projecte de vida i d’actuar-hi en conseqüència. Un tall, en definitiva, que va convertir inevitablement aquella diàspora republicana i tot el que esdevindria després en una de les formes de repressió directes més dures i contundents contra l’individu. En aquest article es vol dedicar especial atenció a la supervivència concentracionària dins la quotidianitat viscuda pels republicans espanyols i sobretots dels catalans interns al camp d’Agde, ja que es va articular a través d’una de les seves particularitats: l’alta concentració d’homes d’origen català en un únic recinte, el camp número 3, i l’important procés de catalanització que visqué el camp com a conseqüència. Tot i el context vital altament precari en un país desconegut, per als refugiats catalans, el fet d’estar agrupats amb una majoria d’interns que parlaven la llengua catalana, de poder identificar-se amb un col·lectiu, cosa que afavoria que s’articulés una xarxa de solidaritat i d’acció comunitària, va propiciar una major capacitat de resistència davant de les experiències i adversitats en el dia a dia concentracionari, a diferència dels homes que les van viure des de la individualitat, orfes d’aquests mecanismes de suport. La deshumanització que amenaçava a cadascun dels interns la podien intentar combatre, amb el que José María Naharro-Calderón ha anomenat «los paraderechos concentracionarios», que a banda de fer referència a les divisions nacionals o a la militància política a un o altre partit, atorgava a aquesta unió identitària i xarxa de solidaritat, una major capacitat de resistència davant de les experiències i adversitats quotidianes, a diferència dels individus que les vivien des de la individualitat, sense aquesta xarxa d’acció col·lectiva al seu voltant.  Cal tenir molt present els factors que decideixen i modelen la identitat individual i la importància de la subjectivitat de les vivències als camps i a l’exili en general, per part de cadascuna de les persones que el van viure, resulta en conseqüència que existeixen tants exilis com nombre d’exiliats. Per Rogers Brubaker alguns d’aquests factors com ara: la llengua, el sentiment de pertinença a un mateix col·lectiu i el seu nivell de cohesió, donen a aquesta identitat de l’individu, una profunda consciència de grup, sentida de manera objectiva (com una similitud «en si») o subjectiva, com en el cas que ens ocupa, una similitud experimentada o percebuda, que acostuma a manifestar-se en forma de solidaritat o en un sentit d’acció col·lectiva amb d’altres membres que conformen aquest grup comú.  I en aquest sentit, psicòlogues com Anna Miñarro i Teresa Morandi, que han treballat a bastament el tema, afegeixen que aquesta identitat compartida entre els interns s’articula, en bona mesura, com a contrapunt a la ruptura, el desarrelament, que representa l’exili, que el descriuen com: «una de les pitjors formes de repressió, un xoc, una pèrdua traumàtica de les arrels identitàries de l’individu i del col·lectiu, que el marca per a la resta de la seva vida».  El trencament pels exiliats que van fugir a França va ser dur, dolorós, ja que aquests homes i dones no marxaven «voluntàriament» a la recerca d’un futur millor, sinó que fugien, expulsats de casa seva, del seu poble, de la seva ciutat, empesos per l’avanç de la Guerra Civil, pels bombardejos i els atacs de l’exèrcit franquista i els seus aliats. Aquells que deixaven la família o part d’ella a casa, al mateix temps, arrossegaven la culpa pels que quedaven enrere, els que no poden fugir amb ells, amb la incertesa de quan podrien tornar a reunir-se i quin destí els esperava sota el règim de Franco. Amb l’exili i la fugida a França, s’obrí un abans i un després en la vida de les persones que el van haver de patir, hi ha un tall biogràfic determinant, que els marcarà per sempre.